El meu pare té dos cares: una de malhumorada i seca, i una altra reservada pels caps de setmana carregada d’humor i empenta adolescent.
Fa poc es va comprar el dvd de la darrera pel·lícula del Tarantino, Malditos Bastardos, una que ma mare havia subratllat en moltes ocasions que no pensava veure. Pero la nostra insistència infantil (la unión hace la fuerza) la va convèncer i tots tres contents seiem al sofà amb pipes i tònica un divendres al vespre.
Però es clar, la mamà es una Surís consumada. Quan feien quinze minuts de pel·lícula roncava com si no hagués dormit en la seva vida. I el meu pare, a qui frustra moltíssim no poder expresar les seves emocions a la persona que té més a prop, cada cinc minuts li propinava una sacsejada d’infart i cridava: Però ho has vist?! Ho has vist?! Has vist quina genialitat? Com pots dormir amb una pel·lícula com aquesta? El Tarantino és un geni!
I tornem-hi. Jo no podia prestar prou atenció a la trama perquè els ulls m’anaven tota l’estona a la cara del meu pare, que somreia com el Mr. Bean, i m’havia d’aguantar el riure. Primer es girava cap a mi, i com un crític de cine o en una de les seves consultes a l’hospital, amb professionalitat, deia: el Tarantino és un geni.
I després despertava a la mamà: Gloria, mira, mira, no et pots perdre l’escena que ve ara, mira! Oh, ja t’ho has perdut! Què ho has vist? El Tarantino és un geni!
-Sí, Jaume, és espectacular…- era la vaga resposta dels seus ulls aclocats. Si es que encara els puc veure: eren Demència senil, i Demència infantil. Un quadre memorable.
I així passaven el temps, les closques de pipa, els trets, els diàlegs filosòfics i la sang. I pocs minuts quedaven per acabar la pel·lícula, quan el clímax i la tensió argumental varen esclatar en l’escena final: el Jaume va despertar per centésima vegada a la mamà amb més paraules d’adulació infinita cap al Taratino, quan ella va exclamar:
-Hostia, Jaume! Ja t’he sentit! Vols fer el favor de calmar-te una mica, Collons? No he dormit gens bé aquesta nit i no puc ni respirar dos minuts per què no pares de donarme la vara amb les empentetes! Vols que m’agafi un infart o què?
El clímax va tancar somelnement amb els crèdits, la música mexicana de fons i amb mi pixant-me de riure. Però la forta represa de la feme fatale oculta de la mamà no va esfondrar l’esperit sabàtic del meu pare, que abans de tancar el llum encara el vaig sentir suspirar al llit:
-El Tarantino és un geni…