lunes, 10 de mayo de 2010

Veure una peli amb el meu pare

El meu pare té dos cares: una de malhumorada i seca, i una altra reservada pels caps de setmana carregada d’humor i empenta adolescent.

Fa poc es va comprar el dvd de la darrera pel·lícula del Tarantino, Malditos Bastardos, una que ma mare havia subratllat en moltes ocasions que no pensava veure. Pero la nostra insistència infantil (la unión hace la fuerza) la va convèncer i tots tres contents seiem al sofà amb pipes i tònica un divendres al vespre.

Però es clar, la mamà es una Surís consumada. Quan feien quinze minuts de pel·lícula roncava com si no hagués dormit en la seva vida. I el meu pare, a qui frustra moltíssim no poder expresar les seves emocions a la persona que té més a prop, cada cinc minuts li propinava una sacsejada d’infart i cridava: Però ho has vist?! Ho has vist?! Has vist quina genialitat? Com pots dormir amb una pel·lícula com aquesta? El Tarantino és un geni!

I tornem-hi. Jo no podia prestar prou atenció a la trama perquè els ulls m’anaven tota l’estona a la cara del meu pare, que somreia com el Mr. Bean, i m’havia d’aguantar el riure. Primer es girava cap a mi, i com un crític de cine o en una de les seves consultes a l’hospital, amb professionalitat, deia: el Tarantino és un geni.

I després despertava a la mamà: Gloria, mira, mira, no et pots perdre l’escena que ve ara, mira! Oh, ja t’ho has perdut! Què ho has vist? El Tarantino és un geni!

-Sí, Jaume, és espectacular…- era la vaga resposta dels seus ulls aclocats. Si es que encara els puc veure: eren Demència senil, i Demència infantil. Un quadre memorable.

I així passaven el temps, les closques de pipa, els trets, els diàlegs filosòfics i la sang. I pocs minuts quedaven per acabar la pel·lícula, quan el clímax i la tensió argumental varen esclatar en l’escena final: el Jaume va despertar per centésima vegada a la mamà amb més paraules d’adulació infinita cap al Taratino, quan ella va exclamar:

-Hostia, Jaume! Ja t’he sentit! Vols fer el favor de calmar-te una mica, Collons? No he dormit gens bé aquesta nit i no puc ni respirar dos minuts per què no pares de donarme la vara amb les empentetes! Vols que m’agafi un infart o què?

El clímax va tancar somelnement amb els crèdits, la música mexicana de fons i amb mi pixant-me de riure. Però la forta represa de la feme fatale oculta de la mamà no va esfondrar l’esperit sabàtic del meu pare, que abans de tancar el llum encara el vaig sentir suspirar al llit:

-El Tarantino és un geni…

sábado, 8 de mayo de 2010

La Dragonera

Perejaume, pintor sampolenc, afirmava cada cop que li preguntaven quin paisatge preferia, si el mar o la muntanya:



-Doncs la muntanya dins el mar.



El Jaume, un altre sampolenc (però no pintor) ha trobat aquest paisatge de somni a Sant Elm, l’illa Dragonera.



Tot bon mallorquí coneix aquesta emblemàtica illa xenoforme que recorda la figura d’un rèptil endormiscat mandrosament sobre el mar: aquesta bellesa gòtica, salvatge i endèmica ha estat sempre part de la nostra cultura, i va anar d’un pel que no fos massacrada brutalment per les constructores que volien edificar-la, però ha sobreviscut gràcies a la forta negativa dels natius. Pot ser els mallorquins han demostrat en els darrers anys des del boom turístic, una ofensiva indiferència cultural. Però l’illa Dragonera és per a tots una ànima Mater que no alteren el temps, ni l’espai. Imperceptible, latent, la remor de l’oratge recorda una respiració profunda, com si l’illa fos viva.



Vista en primera persona no és gaire gran cosa: un niu per a les gavines d’una punta a la meitat, i d’questa meitat fins a l’altra punta encara és pitjor: un osari tètric per a rèptils i petits mamífers. L'única vegada que els meus peus han trepitjat l'illa ha estat en una excursió, a cinqué, i recordo poc més que concurs de: a ver quién se atreve a tocar la rata muerta con el dedo. Però de lluny, i en les condicions òptimes (com el cel nocturn estiuenc, quan encara es perceb insípida la línia roja del sol rere la munyanya), ni Becquer, ni Poe, ni Lovecraft han fet servir una escenografia com aquesta en les seves històries. El misteri que l’envolta, la silueta dels cims retallats pel sol, el reflex a l’aigua, la llum dels fars – més tenebrosa que la foscor que il·luminen- i els núvols baixos que esporádicament fan un descens i repten como orugues pels cims, recreen la perfecta atmosfèra romàntica que, cap al tard del segle XIX, va enamorar personatges com Santiago Rusinyol, George Sand o Chopin, que més enllà de la bulgar pagesia illenca i la ciutat, van captar l’escència verge, melancòlica i solemne de l’illa de la calma.



Quina pena que som massa.



viernes, 7 de mayo de 2010

Hola a tothom!

"Amb la ploma a la mà, tothom és igual" Deia Josep Pla, "el que dóna a la literatura una amplitud magnífica". El fet d'escriure, pel mundialment conegut periodista -fenòmen prosaic- Josep Pla i Casadevall és un recurs contra l'oblit, una pinzellada que retrata els pensaments com un mirall o una càmera: cada història és un flash.


I ja que parlem del mateix escriptor que va escriure "el Quadern gris" (1956), doncs m'he pres la llibertat de plagiar-li el títol per fer una mica de goig.


Com fan i han fet sempre els escriptors com el propi Pla, faré servir aquest racó per escriure, de manera esporàdica, tot allò que em passi pel cap (ai, quin perill) com ara notes personals, relats, temes de debat o breus introduccions a l'assaig filosòfic (ja-ja).


I con esto i un bizcocho...