La Dragonera

Perejaume, pintor sampolenc, afirmava cada cop que li preguntaven quin paisatge preferia, si el mar o la muntanya:

-Doncs la muntanya dins el mar.

El Jaume, un altre sampolenc (però no pintor) ha trobat aquest paisatge de somni a Sant Elm, l’illa Dragonera.

Tot bon mallorquí coneix aquesta emblemàtica illa xenoforme que recorda la figura d’un rèptil endormiscat mandrosament sobre el mar: aquesta bellesa gòtica, salvatge i endèmica ha estat sempre part de la nostra cultura, i va anar d’un pel que no fos massacrada brutalment per les constructores que volien edificar-la, però ha sobreviscut gràcies a la forta negativa dels natius. Pot ser els mallorquins han demostrat en els darrers anys des del boom turístic, una ofensiva indiferència cultural. Però l’illa Dragonera és per a tots una ànima Mater que no alteren el temps, ni l’espai. Imperceptible, latent, la remor de l’oratge recorda una respiració profunda, com si l’illa fos viva.

Vista en primera persona no és gaire gran cosa: un niu per a les gavines d’una punta a la meitat, i d’questa meitat fins a l’altra punta encara és pitjor: un osari tètric per a rèptils i petits mamífers. L'única vegada que els meus peus han trepitjat l'illa ha estat en una excursió, a cinqué, i recordo poc més que concurs de: a ver quién se atreve a tocar la rata muerta con el dedo. Però de lluny, i en les condicions òptimes (com el cel nocturn estiuenc, quan encara es perceb insípida la línia roja del sol rere la munyanya), ni Becquer, ni Poe, ni Lovecraft han fet servir una escenografia com aquesta en les seves històries. El misteri que l’envolta, la silueta dels cims retallats pel sol, el reflex a l’aigua, la llum dels fars – més tenebrosa que la foscor que il·luminen- i els núvols baixos que esporádicament fan un descens i repten como orugues pels cims, recreen la perfecta atmosfèra romàntica que, cap al tard del segle XIX, va enamorar personatges com Santiago Rusinyol, George Sand o Chopin, que més enllà de la bulgar pagesia illenca i la ciutat, van captar l’escència verge, melancòlica i solemne de l’illa de la calma.

Quina pena que som massa.