lunes, 10 de mayo de 2010

Veure una peli amb el meu pare

El meu pare té dos cares: una de malhumorada i seca, i una altra reservada pels caps de setmana carregada d’humor i empenta adolescent.

Fa poc es va comprar el dvd de la darrera pel·lícula del Tarantino, Malditos Bastardos, una que ma mare havia subratllat en moltes ocasions que no pensava veure. Pero la nostra insistència infantil (la unión hace la fuerza) la va convèncer i tots tres contents seiem al sofà amb pipes i tònica un divendres al vespre.

Però es clar, la mamà es una Surís consumada. Quan feien quinze minuts de pel·lícula roncava com si no hagués dormit en la seva vida. I el meu pare, a qui frustra moltíssim no poder expresar les seves emocions a la persona que té més a prop, cada cinc minuts li propinava una sacsejada d’infart i cridava: Però ho has vist?! Ho has vist?! Has vist quina genialitat? Com pots dormir amb una pel·lícula com aquesta? El Tarantino és un geni!

I tornem-hi. Jo no podia prestar prou atenció a la trama perquè els ulls m’anaven tota l’estona a la cara del meu pare, que somreia com el Mr. Bean, i m’havia d’aguantar el riure. Primer es girava cap a mi, i com un crític de cine o en una de les seves consultes a l’hospital, amb professionalitat, deia: el Tarantino és un geni.

I després despertava a la mamà: Gloria, mira, mira, no et pots perdre l’escena que ve ara, mira! Oh, ja t’ho has perdut! Què ho has vist? El Tarantino és un geni!

-Sí, Jaume, és espectacular…- era la vaga resposta dels seus ulls aclocats. Si es que encara els puc veure: eren Demència senil, i Demència infantil. Un quadre memorable.

I així passaven el temps, les closques de pipa, els trets, els diàlegs filosòfics i la sang. I pocs minuts quedaven per acabar la pel·lícula, quan el clímax i la tensió argumental varen esclatar en l’escena final: el Jaume va despertar per centésima vegada a la mamà amb més paraules d’adulació infinita cap al Taratino, quan ella va exclamar:

-Hostia, Jaume! Ja t’he sentit! Vols fer el favor de calmar-te una mica, Collons? No he dormit gens bé aquesta nit i no puc ni respirar dos minuts per què no pares de donarme la vara amb les empentetes! Vols que m’agafi un infart o què?

El clímax va tancar somelnement amb els crèdits, la música mexicana de fons i amb mi pixant-me de riure. Però la forta represa de la feme fatale oculta de la mamà no va esfondrar l’esperit sabàtic del meu pare, que abans de tancar el llum encara el vaig sentir suspirar al llit:

-El Tarantino és un geni…

6 comentarios:

  1. Hola Júlia. Que divertit és llegir els teus comentaris. Ostres, ens em petat de riure. Una canya!!! Ho fas molt bé. Quina enveja d'escriure amb aquesta gràcia...

    Molts petons,

    Gemma i Txema

    Per cert, el meu correu és txemacolomer@telefonica.net

    ResponderEliminar
  2. Hola geni! D'escriptora frustrada res de res, ja li agradaria a moltes "Best Seller" escriure com tú.
    Per cert el Txema s'ha oblidat una "h", ell també és un geni però una mica despistat... El pobre ha estuiat massa darrerament!!

    ResponderEliminar
  3. Júlia, l'últim comentari és meu encara que surti el nom del Txema.

    Gemma.

    ResponderEliminar
  4. Jajjajajaja, pobre Txema XD

    Moltes gràcies per llegir-me, em fa molta il·lu que hos agradin els meus escrits. Espero anar pulint-me amb la pràctica (és un bon exercici mental, millor que els sudokus)

    Si voleu tornar a passar de tan en tan, tindré més textos penjats.

    Petons!

    ResponderEliminar
  5. Hola Júlia! Sóc Mª Carmen. He llegit el text, és genial! Crec que tens qualitats per ser una bona escriptora. Segueix així.Molts petons i records de la Paula i el Jordi.
    Una abraçada!
    *Records als teus pares.
    Mª Carmen Gregorio

    PSD de la Paula: Segueix així, recorda que el principal factor de que una cosa et surti bé són les ganes i l'entussiasme. No perdis mai això!

    ResponderEliminar
  6. Júlia, quina passada! M'encanta com escrius! D'acord que no en tinc ni idea de fer crítica literària, però de debó que tu sí que en saps. Tens tot el que cal per a ser una gran escriptora: intel·ligència, imaginació, inventiva, expressió, ritme, vocabulari... No deixis d'escriure!

    Un petonàs, del teu oncle Pau.

    ResponderEliminar